Visita.

A Carmen, Esther i Javi.

Este fi de setmana m’han visitat aquells als que dedico aquestes línies. Amb ells m'ha aplegat el blau del Mediterrani i les pausades barques que sosté, sempre cercades pel vol redó de les gavines. També han portat aquell sol tan viu de Llevant, que ha acabat per encendre un Madrid que el divendres amenaçava deixar-mos els carrers i els cors a fosques.

Mentre els quatre passejàvem per la Plaza de Oriente, o tastàvem extasiats l'afamat abadejo de Casa Labra - brindant a la salut de Pablo Iglesias -, han aparegut, a força de paraules, aquells amb els que hem cremat les nits i els dies. Amics que la memòria, sempre gentil en la distància, m'havia amagat discretament baix el tràfec quotidià. Què fort han reviscut! I com me’n he adonat de l’enyorança!

Pot ser que l’amor a la terra només – només!- sigui l'amor a la gent que allí es fa vella. Que l'esperit d’un lloc no siguen les seues muntanyes, ni les seues tardes enrogides, ni les pedres humides de la mar, sinó la mirada dels que convivint amb elles cada dia les fan viure.

*

Aquesta deficient introducció no té cap importància; és ,com a molt, una convenció literària, o, com a poc, la vanitat d’un diumenge pereós i feliç. L’únic que vull que es salvi d’estes línies és el meu agraïment pel regal de recordar-me d’on vinc i el desig que sento de tornar a estar allí. Tampoc m’agradaria que oblideu la alegria que em suposa que hagueu creuat mitja Espanya només per poder sopar amb mi. Records a la tropa.